Molts poden pensar que es tracta d’una veritable bestiesa i d’altres s’ho poden prendre com una vàlvula de sortida de les seves neures. Per a nosaltres no és ni una cosa ni l’altre.

   Per fer de diable hom s’ha de sentir una mica diable, ha de saber apreciar la picaresca de la festa, ha de saber jugar a empaitar sense perseguir, ha de saber aprofitar la relaxació de l’ambient festiu per a criticar sense malícia. Per fer de diable s’ha de ser dolçament dolent.

   Un bon diable és aquell que gaudeix saltironant sota les espurnes, sentint-se un element més del foc que pren vida amb els seus moviments, és aquell que balla sentint-se hereu de la tradició ancestral del culte al foc, és aquell que s’ho passa bé rodejat dels que salten amb ell, participant de l’orgia d’espurnes, és aquell que el cor li batega a ritme de tabal.

   Segur que cada diable podria definir aquesta expressió a la seva manera. La nostra colla ho viu tal i com ho hem escrit, com un punt d’unió entre l’esperit de les colles amb més tradició al nostre país i les de nova creació fruit de l’evolució de les primeres en altres racons del país. La gran proliferació de colles a tot Catalunya no pot, al nostre entendre, separar la vella tradició amb les noves maneres de fer d’avui dia.

   I aquí estem. La Satànica de Sant Andreu, que des del 1987 va socarrimant tots els racons on se’ns reclama. Si ens voleu conèixer millor només heu de seguir endavant en aquesta pàgina.

Que gaudiu força fent de diable amb nosaltres!