ELS TRES TOMBS INFERNALS

A Sant Andreu s'ha celebrat des de sempre la cavalcada dels Tres Tombs. Tots els andreuencs hi hem anat de petitons i després hi hem portat els nostres marrecs. No hi haurà ningú que dubti en assenyalar-la com la Festa més antiga i arrelada a la nostra vila. Tots n'estem força orgullosos. Cada any és el mateix, però cada any és diferent; així definiríem nosaltres la tradició.

L'any 1.992, la nostra colla, La Satànica de Sant Andreu, amb motiu de la celebració del seu 5è aniversari i seguint el seu caràcter tradicional en la manera de fer el diable, vam voler, a més d'organitzar la 8a Trobada de Diables de Barcelona i la 1a Trobada Infantil, crear un acte nou dins el calendari festiu de Sant Andreu, amb regust tradicional i amb esperit participatiu i obert a tot tipus de vilatans.

Va ser el moment de posar fil a l'agulla a un projecte que ja ens ballava pel cap des del primer aniversari del grup, quan se'ns va acudir que algun any es podria fer un correfoc que donés 3 voltes a un mateix itinerari, la vigília de la desfilada de cavalleries. Ja en aquell moment va sorgir el nom de Els Tres Tombs Infernals. La manca d'experiència del moment i la de diners van fer abandonar el projecte. I això va ser el millor.

Els quatre anys següents van permetre que la colla anés adquirint experiència i caràcter i la idea de transformar aquells Tres Tombs Infernals d'un senzill correfoc a una mena d'Acte Sacramental va anar agafant cos.

Que nosaltres sabéssim, no hi havia (i creiem que encara no hi ha) cap indret de Catalunya on es representés cap acte d'aquest estil per Sant Antoni. Coneixíem les Santantona­des dels Ports de Morella, així com la Festa d'Artà i els Foguerots de Sa Pobla a Les Illes, i en elles ens vam inspirar. Per a nosaltres aquí rau el valor de l'acte, no es tractava de fer un especta­cle perquè sí, sinó que sorgia de les nostres inquietuds sobre el fet de com fer de diable i s'inspirava en actes ja exis­tents, amb una llarga o curta tradició com són els ja esmentats, el Raval Infernal de Terrassa i el correfoc barceloní.

I aquí venia el més difícil: relacionar tots aquests actes i fer-ne un de totalment nou. I un cop creat, represen­tar-lo davant del públic amb la pretensió de repetir-lo cada any, és a dir, volíem crear tradició . Però per a això darrer cal l'aprovació del poble, cal que la gent li trobi sentit i li agradi. Avui dia en portem dotze edicions (la setena, malgrat estar preparada no es va poder representar degut a la pluja) i per tant creiem que l'acte, tot i que sempre treballem per a millorar-lo és del grat del poble. Anem, doncs, camí de la tretzena edició .

L'acte també ha sortit un cop de Sant Andreu ja que es va incloure dins la programació de la Fira del Foc realitzada a Banyoles, el juliol de 2004, com a mostra d'acte de nova creació amb arrels tradicionals.

Si algú ha seguit la trajectòria de l'acte en tot aquest temps, haurà comprovat com no ens conformem a repetir, any rere any el mateix espectacle. Diríem que el guió base és el mateix, però cada any s'introdueix alguna novetat, ja sigui en el propi guió, l'escena, la música, ... Així hem passat dels diàlegs gravats al directe, de la música en llauna a la música en directe, de tenir unes Fúries infernals passives a crear-los una coreografia, de tenir quatre llums a posar ponts amb focus i canons, ... També hem creat alguns elements escènics que algú fa propis del barri com la Porta de l'Infern que vam construir el 4t any, la baixada de l'àngel amb tirolina, la cremada de la cabana de Sant Antoni, ... El canvi més radical, però, es va produir a l'onzena edició, transformant totalment els personatges: Satanàs ja no era el clàssic diable dels Pastorets sinó tot un senyor, amb barret de copa i bastó; el Sant ja no era un monjo solitari i submís, sinó un amb idees pròpies; l'Infern era la saleta d'estar de Satanàs amb els seus majordoms, la butaca, la tauleta, ...; també es va canviar l'enfocament de les Fúries principals. Sembla que tots aquests canvis van agradar força i per tant els hem mantingut en la darrera edició.

L'ACTE PAS A PAS

L'acte es basa en la llegenda segons la qual, mentre Sant Antoni feia oració al desert va ser temptat tres vegades pel diable sense reeixir.

A l'hora prevista i després de sentir la música d'introducció, comencen els Tres Tombs Infantils, acte que vam estrenar fa quatre anys, i consisteix en un conte que relata com va començar la relació entre Satanàs i Sant Antoni, quan el petit dimoniet i el santet jugaven al pati de l'escola. El petit dimoni, líder de la classe, se'n burla del petit sant, el marginat del grup, però li enveja la seva amistat amb el porquet. Així, l'intenta convèncer de desobeir els professors, de menjar gominoles i de jugar enlloc de fer deures, ajudat per la resta de nens i nenes de la classe.

Anys més tard, un Satanàs transformat en tot un senyor del mal, intentarà temptar el Sant, que ha evolucionat cap a un idealista una mica cansat, ja, de fer cas al Senyor i amb ganes d'establir-se. Satanàs provarà amb el poder dels diners i la política, amb el mam, la droga i la disbauxa i amb els plaers de la carn. No li faltarà l'ajut de les seves Fúries que es transformen a cada temptació per tal d'adequar-se als desigs del Malèfic i acabaran muntant-li al Sant un harem per tal que s'estableixi (és la seva trampa mortal).

Sant Antoni, però, és fort i Satanàs, ben enfadat, iniciarà els Tres Tombs Infernals (un típic correfoc, curt però amb molt de foc) acompanyat per totes les forces de l'Infern. Durant el tercer Tomb la intensitat del foc s'incrementa i es fa la clàssica roda de foc , una espirala­da orgia d'espurnes i fum, envoltada d'una atmosfera vermella, on en cap moment s'atura l'espetec ensofrat.

Déu premiarà a Sant Antoni amb bones paraules, mentre que les ànimes del Purgatori s'escaparan de l'Avern per jugar amb el foc per la plaça.

Finalment, Sant Miquel, que mai se sap ben bé per on apareixerà, salvarà el Sant de la desenfrenada ira de Satanàs, que endut per l'odi, calarà foc a la cabana i omplirà el seu entorn de fum i espurnes. Però hi té poc a fer: Sant Miquel acaba apareixent triomfant, al costat del Sant i lluny de perill, enviant els dimonis altre cop a l'Infern amb la cua entre cames.

Altra volta Sant Antoni quedarà tranquil per poder fer la benedicció de totes les bestioles del barri el dia següent.